Llegint i rellegint, que es el que fem els bons professionals, articles, publicacions, llibres... Per poder fer un discurs correcte davant dels pares que tenim normalment a davant sorgeix el dubte de ajudar i no als infants amb les tasques escolars?
L'infant per aprendre ha de tenir un hàbit creat per seure a la taula, per llegir cada dia una mica, fer les tasques del cada dia.... Però fins que no passa ha ser un hàbit O una rutina l'infant no començarà a fer-ho sol. Per tant crec com a professional i com a mare que hem d'acompanyar en un primer moment a l'infant en els aprenentatges però deixant-lo que faci sol de manera autònoma. Estar al darrera per quan cau O s'equivoca per animar-lo a tirar endavant (dels errors se'n aprèn) i que no defalleixi a la primera dificultat.
I sobretot també estar al darrera quan aconsegueix la fita tot sol. Animant-lo a seguir endavant i valorant l'esforç.
Aquest article està bé però hi ha parts que no les comparteixo ja que previ ha d'haver un treball d'acompanyament i recolçament.
Periodista RAC1
Avui dia els pares i mares s’impliquen molt amb l’escola: van a explicar contes a la classe de la criatura, formen part de l’AMPA, estan atents als materials que s’han de portar… Però hi ha casos en què resulta excessiu el control que exerceixen sobre les activitats i tasques dels infants. És el que la periodista i especialista en educació Eva Millet titlla de “pares o mares helicòpter”, en la seva teoria de la hiperpaternitat ( Hiperpaternidad i hiperniños , Plataforma Editorial).Per exemple, és positiu estar a sobre dels nens i nenes, a l’hora de fer els deures? Cal repassar amb ells les matemàtiques o l’anglès, abans de cada examen? Els estudis diuen que no. Més aviat al contrari: els alumnes amb famílies que s’impliquen directament a l’hora de fer els deures són menys autònoms i acaben tenint pitjors resultats escolars. Ho diu un informe recent de la Universitat d’Oviedo publicat per l’Observatori Social de La Caixa.L’estudi es basa en l’última avaluació general que va fer el Ministeri d’Educació i en què van participar més de 26.500 estudiants de secundària de tot l’estat. Per saber quina era la conducta de les famílies a casa i com els influïa en els seus coneixements els preguntaven si, per exemple, la mare o el pare ajudaven el fill o la filla a fer els deures o si comprovaven que els hagués fet. Rubén Fernández Alonso, un dels autors de l’informe, explicava a RAC1 que els estils de pares i mares més controladors “tenen a veure amb el fet de restar responsabilitat als estudiants, per exemple, pel que fa a la feina de l’escola, ajudar-los constantment a fer els deures, comprovar que ho tenen tot fet, repassar les lliçons... Aquest perfil el que fa és limitar l’autonomia i la responsabilitat que té cada estudiant a l’hora de resoldre les seves pròpies qüestions educatives.
Precisament això és el que explica Eva Millet, a RAC1.cat. “La hiperpaternitat és una criança que està en voga, que té moltes derivades i unes característiques clares. Una d’elles és aquesta resolució sistemàtica per part de pares i mares, de coses que els fills haurien de resoldre per ells mateixos. Dins d’aquest grup hi ha els deures, és el millor exemple. Avui s’ha normalitzat acompanyar els fills a fer els deures cada dia. Això es fa amb la millor de les intencions, però el que fas sistemàticament, posant-t’hi diàriament, és dir als teus fills ‘sense mi, no pots fer els deures’”
S’ha normalitzat acompanyar els fills a fer els deures cada dia. El que fas sistemàticament, posant-t’hi diàriament, és dir als teus fills ‘sense mi, no pots fer els deures’
Maribel Martínez, psicòloga i autora del llibre Cuantas veces te lo tengo que decir (Arpa Editores), creu que el problema és que, sense adonar-se’n, els progenitors canvien d’objectiu. “Tenen com a objectiu que els fills facin els deures sols i se’n responsabilitzin. Amb aquest objectiu, es posen en marxa, el nen no té ni idea d’organitzar-se i estudiar, i els pares i mares es posen al seu costat i els ajuden. Però en comptes de fer-ho com un aprenentatge (ensenyar-los a estudiar, com organitzar, com portar l’agenda) perquè els nens siguin autònoms, es converteix en una ajuda que no té fi, una ajuda que es cronifica en el temps i és una ajuda que no ajuda”.
Si quan hem d’ajudar les criatures a estudiar i a fer les feines de l’escola quan són petites, perquè després ho puguin fer sols, quant temps ha de durar l’ajuda? “Podria durar un curs o dos, durant la primària. Però en realitat es converteix en un seguiment tota la primària i secundària, terroríficament”, segons Martínez. I això no aconsegueix l’objectiu marcat de l’autonomia. “Es canvia l’objectiu, sense voler, que passa a ser que els fills portin els deures ben fets
Hi ha el problema afegit que és un cercle viciós i sense fi, perquè quan els pares o mares fan l’esforç d’ajudar a fer els deures, constaten que els fills o filles no saben fer-los sols. “Cada cop que pares i mares fan això d’asseure’s a fer deures, confirmen que sort que ho fan, perquè el nen ho ha apuntat tot malament, i no sap ser responsable. Esclar, el fill ja té qui ho faci tot per ell. Ens allunyem que els nens siguin responsables i autònoms”, segons Maribel Martínez.
D’aquesta manera, segons les especialistes, l’infant o adolescent creix pensant “sort que la meva mare fa els deures amb mi perquè jo no puc sol”, i els pares passen els anys pensant “sort que m’hi poso perquè el meu fill no tenia apuntat que demà té examen”. És a dir, volem que els nostres fills i fills siguin autònoms però actuem just a l’inrevés de com ho hauríem de fer.
Invalidem els infants amb les nostres pors i protecció excessiva. I no només amb els deures. “Ho fem amb la roba bruta que no posen al cubell, amb parar i desparar taula… Els nens han de créixer, però no els deixem, ho fem tot per ells, els acompanyem en excés, els sobreprotegim. I per això ells pensen que no són capaços de fer les coses sols”, diu Martínez.
Els grups de WhatsApp, agendes dels alumnes.
Què passa, doncs, amb els grups de WhatsApp de pares i mares, que s’han convertit en pures agendes vives dels deures i activitats curriculars de les criatures? “Són una eina que pot ser molt útil però pot ser una arma de destrucció massiva de l’autonomia dels fills, i també de l’harmonia a les escoles (que es fan servir els grups per finalitats com criticar o altres aspectes, poc adequats)”, diu Millet.
La periodista posa l’exemple de Noelia López-Cheda, autora del llibre No seas la agenda de tu hijo , un llibre que va sorgir quan ella es va adonar que la seva filla no apuntava els deures a l’agenda perquè ja ho demanava la mare al grup de WhatsApp de pares de la classe. “Els deures són dels fills, no dels pares. Els podem ajudar puntualment, però no els podem acostumar que no els puguin fer sense nosaltres, i encara menys fer els deures per ells!! Hi ha estudis que 4 de cada 10 progenitors ajuden a fer els deures als fills, a Espanya”.
Si la criatura necessita un professor de matemàtiques o ajuda puntual, els hem d’ajudar, però no com a sistema. “Els infles les notes artificialment i estàs corrompent el sistema. De fet, a França hi ha un gran moviment contra els deures, amb un motiu: hi ha nens i nenes que no tenen famílies que puguin ser helicòpter, famílies que no poden ajudar. A aquests nens que no tenen ajuda els poses en desavantatge. Els deures fomenten la desigualtat entre nens i nenes si els ajudem, i els pares i mares això ho hauríem de tenir molt clar”.
Article extret de:
L'infant per aprendre ha de tenir un hàbit creat per seure a la taula, per llegir cada dia una mica, fer les tasques del cada dia.... Però fins que no passa ha ser un hàbit O una rutina l'infant no començarà a fer-ho sol. Per tant crec com a professional i com a mare que hem d'acompanyar en un primer moment a l'infant en els aprenentatges però deixant-lo que faci sol de manera autònoma. Estar al darrera per quan cau O s'equivoca per animar-lo a tirar endavant (dels errors se'n aprèn) i que no defalleixi a la primera dificultat.
I sobretot també estar al darrera quan aconsegueix la fita tot sol. Animant-lo a seguir endavant i valorant l'esforç.
Aquest article està bé però hi ha parts que no les comparteixo ja que previ ha d'haver un treball d'acompanyament i recolçament.
PER QUÈ NO HAURIES DE FER ELS DEURES AMB ELS FILLS.
De: ROSANNA CARCELLER ESCUDER
Periodista RAC1
Avui dia els pares i mares s’impliquen molt amb l’escola: van a explicar contes a la classe de la criatura, formen part de l’AMPA, estan atents als materials que s’han de portar… Però hi ha casos en què resulta excessiu el control que exerceixen sobre les activitats i tasques dels infants. És el que la periodista i especialista en educació Eva Millet titlla de “pares o mares helicòpter”, en la seva teoria de la hiperpaternitat ( Hiperpaternidad i hiperniños , Plataforma Editorial).Per exemple, és positiu estar a sobre dels nens i nenes, a l’hora de fer els deures? Cal repassar amb ells les matemàtiques o l’anglès, abans de cada examen? Els estudis diuen que no. Més aviat al contrari: els alumnes amb famílies que s’impliquen directament a l’hora de fer els deures són menys autònoms i acaben tenint pitjors resultats escolars. Ho diu un informe recent de la Universitat d’Oviedo publicat per l’Observatori Social de La Caixa.L’estudi es basa en l’última avaluació general que va fer el Ministeri d’Educació i en què van participar més de 26.500 estudiants de secundària de tot l’estat. Per saber quina era la conducta de les famílies a casa i com els influïa en els seus coneixements els preguntaven si, per exemple, la mare o el pare ajudaven el fill o la filla a fer els deures o si comprovaven que els hagués fet. Rubén Fernández Alonso, un dels autors de l’informe, explicava a RAC1 que els estils de pares i mares més controladors “tenen a veure amb el fet de restar responsabilitat als estudiants, per exemple, pel que fa a la feina de l’escola, ajudar-los constantment a fer els deures, comprovar que ho tenen tot fet, repassar les lliçons... Aquest perfil el que fa és limitar l’autonomia i la responsabilitat que té cada estudiant a l’hora de resoldre les seves pròpies qüestions educatives.
Precisament això és el que explica Eva Millet, a RAC1.cat. “La hiperpaternitat és una criança que està en voga, que té moltes derivades i unes característiques clares. Una d’elles és aquesta resolució sistemàtica per part de pares i mares, de coses que els fills haurien de resoldre per ells mateixos. Dins d’aquest grup hi ha els deures, és el millor exemple. Avui s’ha normalitzat acompanyar els fills a fer els deures cada dia. Això es fa amb la millor de les intencions, però el que fas sistemàticament, posant-t’hi diàriament, és dir als teus fills ‘sense mi, no pots fer els deures’”
S’ha normalitzat acompanyar els fills a fer els deures cada dia. El que fas sistemàticament, posant-t’hi diàriament, és dir als teus fills ‘sense mi, no pots fer els deures’
Maribel Martínez, psicòloga i autora del llibre Cuantas veces te lo tengo que decir (Arpa Editores), creu que el problema és que, sense adonar-se’n, els progenitors canvien d’objectiu. “Tenen com a objectiu que els fills facin els deures sols i se’n responsabilitzin. Amb aquest objectiu, es posen en marxa, el nen no té ni idea d’organitzar-se i estudiar, i els pares i mares es posen al seu costat i els ajuden. Però en comptes de fer-ho com un aprenentatge (ensenyar-los a estudiar, com organitzar, com portar l’agenda) perquè els nens siguin autònoms, es converteix en una ajuda que no té fi, una ajuda que es cronifica en el temps i és una ajuda que no ajuda”.
Si quan hem d’ajudar les criatures a estudiar i a fer les feines de l’escola quan són petites, perquè després ho puguin fer sols, quant temps ha de durar l’ajuda? “Podria durar un curs o dos, durant la primària. Però en realitat es converteix en un seguiment tota la primària i secundària, terroríficament”, segons Martínez. I això no aconsegueix l’objectiu marcat de l’autonomia. “Es canvia l’objectiu, sense voler, que passa a ser que els fills portin els deures ben fets
Hi ha el problema afegit que és un cercle viciós i sense fi, perquè quan els pares o mares fan l’esforç d’ajudar a fer els deures, constaten que els fills o filles no saben fer-los sols. “Cada cop que pares i mares fan això d’asseure’s a fer deures, confirmen que sort que ho fan, perquè el nen ho ha apuntat tot malament, i no sap ser responsable. Esclar, el fill ja té qui ho faci tot per ell. Ens allunyem que els nens siguin responsables i autònoms”, segons Maribel Martínez.
D’aquesta manera, segons les especialistes, l’infant o adolescent creix pensant “sort que la meva mare fa els deures amb mi perquè jo no puc sol”, i els pares passen els anys pensant “sort que m’hi poso perquè el meu fill no tenia apuntat que demà té examen”. És a dir, volem que els nostres fills i fills siguin autònoms però actuem just a l’inrevés de com ho hauríem de fer.
La por del suspens o de l’error.
En aquesta dinàmica actual, els progenitors es prenen seriosament les tasques dels fills o filles: un error o un suspens es viu com a un fracàs personal, i no del nen. “Hem de córrer el risc que algun dia el nen no faci els deures, no tingui una bona nota en un treball, o que suspengui un examen. No passa res, encara que els pares no suportin aquesta possibilitat. Pensen que és millor ajudar perquè no suspenguin. I és un peix que es mossega la cua, que hem de tallar, ressituant en els valors de l’autonomia”, apunta la psicòloga. Invalidem els infants amb les nostres pors i protecció excessiva. I no només amb els deures. “Ho fem amb la roba bruta que no posen al cubell, amb parar i desparar taula… Els nens han de créixer, però no els deixem, ho fem tot per ells, els acompanyem en excés, els sobreprotegim. I per això ells pensen que no són capaços de fer les coses sols”, diu Martínez.
Els grups de WhatsApp, agendes dels alumnes.
Què passa, doncs, amb els grups de WhatsApp de pares i mares, que s’han convertit en pures agendes vives dels deures i activitats curriculars de les criatures? “Són una eina que pot ser molt útil però pot ser una arma de destrucció massiva de l’autonomia dels fills, i també de l’harmonia a les escoles (que es fan servir els grups per finalitats com criticar o altres aspectes, poc adequats)”, diu Millet.
La periodista posa l’exemple de Noelia López-Cheda, autora del llibre No seas la agenda de tu hijo , un llibre que va sorgir quan ella es va adonar que la seva filla no apuntava els deures a l’agenda perquè ja ho demanava la mare al grup de WhatsApp de pares de la classe. “Els deures són dels fills, no dels pares. Els podem ajudar puntualment, però no els podem acostumar que no els puguin fer sense nosaltres, i encara menys fer els deures per ells!! Hi ha estudis que 4 de cada 10 progenitors ajuden a fer els deures als fills, a Espanya”.
Si la criatura necessita un professor de matemàtiques o ajuda puntual, els hem d’ajudar, però no com a sistema. “Els infles les notes artificialment i estàs corrompent el sistema. De fet, a França hi ha un gran moviment contra els deures, amb un motiu: hi ha nens i nenes que no tenen famílies que puguin ser helicòpter, famílies que no poden ajudar. A aquests nens que no tenen ajuda els poses en desavantatge. Els deures fomenten la desigualtat entre nens i nenes si els ajudem, i els pares i mares això ho hauríem de tenir molt clar”.
Article extret de:
https://www.rac1.cat/societat/20191015/471004063929/pares-mares-deures-fills-filles-alumnes-infants-escola-collegi-estudiar-examens-educacio-eva-millet-maribel-martinez.html?utm_source=facebook&utm_medium=social&utm_content=elmon_societat&fbclid=IwAR04qPArG01JBhA9ZJFZFVjxzdMh1Pik9MCBh13j9UnQ_8QkF6iONNkUAUS
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada