LABERINTS DE LA MENT.

A través d'un conegut he sapigut que fa pocs dies li han fet una entrevista a un gran professional de la Psicoterapia i la Psiquiatria al diari ARA.

http://www.ara.cat/societat/Laberints-ment-Eduard-Sedo-Barbany_0_1707429287.html

Encara que en el blog normalment no parlo d'aquesta disciplina, crec important plasmar aquesta entrevista perquè la trobo molt interessant. El Dr Sedó diu les coses molt clares i concises. Tal i com ho diu sembla que les coses poden ser molt fàcils de fer encara que a vegades no és així.

Desprès d'escoltar-lo o llegir-lo dona pau i serenitat. Sembla que tenia les coses clares des de ben petit i de la seva vida professional, li ha anat bé. Tot i que a nivell de salut pot ser li ha tocat patir bastant. La seva manera de veure vida ve, pot ser, condicionada pels problemes de salut que ha passat durant els anys.
A tall irònic sembla que sigui perfecte pero es aficionat al Real Madrid (sembla que les bones persones han de tenir un però......) jejej sort que també és aficionat de la Penya de Badalona, com a exbadaloní.
Mil petonets i unes abraçades fraternes si mai em llegueix, sinó serà una petita "alavança", o un petit reconeixement que li faig des del meu petit racó que es aquest blog.

RETRATS DEL NATURAL

Eduard Sedó Barbany.

LABERINTS DE LA MENT I DE LA FE.

Metge psicoterapeuta, assegura que per Nadal és quan trobem més a faltar els que ja no hi són

TONI VALL Barcelona ACTUALITZADA EL 17/12/2016 19:57

Eduard Sedó Barbany, metge psicoterapeuta.

En dates nadalenques, el doctor Eduard Sedó no acostuma a agafar vacances. Encara que potser és fàcil fer-se’n a la idea i que sens dubte no resulta sorprenent la realitat que m’explica, val molt la pena escoltar els seus motius. Per Nadal és quan les persones trobem més a faltar els que ja no hi són, les absències es fan més fondes, i el record, més dolorós. Es valora llavors la presència i l’escalf d’algú que t’escolta i que et pot proposar una mirada més serena, un abordatge terapèutic o un consell més enllà del que et donaria un bon amic. El doctor Sedó és metge psicoterapeuta, porta tota la vida dedicada al que més li agrada, intentar ajudar les persones, contribuir a fer que el desànim, els estats depressius, la foscor interior i la desorientació siguin en nosaltres estats passatgers, instants poc lluminosos que passen a la història.

M’explica amb satisfacció que per les seves mans hi han passat entre 9.000 i 10.000 pacients i que està content del percentatge de tots ells que han pogut girar full als seus neguits i insatisfaccions. Recorda perfectament la frase que va dir quan tenia set o vuit anys i algú li va fer la típica pregunta “Què vols ser de gran?” La resposta no podia ser més clara: “Vull curar nens petits”. “N’he curat de petits, de mitjans i de grans!”, bromeja quan ho evoca, cinquanta anys després d’aquell desig d’infància.

La vocació matinera el va portar a estudiar medicina i a doctorar-se en psicopatologia i psiquiatria. Als vint anys, mentre estudiava la carrera, va entrar a col·laborar en un centre de diagnòstic i tractament educatiu. La combinació entre la teoria i la pràctica li va ser molt útil i als vint-i-set ja va obrir la seva primera consulta particular. Durant més de trenta anys de professió ha assessorat centres educatius, també el centre Altem, que s’encarrega de persones amb deficiències mentals, i ha escrit el llibre Emocions, conducta i intel·ligència, del qual s’han venut uns 25.000 exemplars.

Ara, a més de la seva consulta particular, està entusiasmat amb la seva col·laboració amb la fundació salesiana Magone, responsable de l’entitat social Martí Codolar, de la qual és assessor mèdic psicològic. Allà s’ocupen d’atendre persones en risc d’exclusió social, també de ciutadans als quals se’ls ha cronificat l’atur i de l’escolarització de nens que per problemes de conducta no poden seguir el fil normal de les classes a les seves escoles d’origen. No es conformen amb això, sinó que també els busquen sortides professionals a través de la formació de grau mitjà. Està content d’explicar-me que amb tasques socials com aquesta, treballant sobre focus de conflicte, millorant hàbits i modulant felicitats dintre de les seves possibilitats, s’està contribuint a fer una ciutat més segura, al benestar i al bé comú, que al cap i a la fi, tal vegada sigui el més necessari dels béns.

Desxifrar les persones

Sentir-lo parlar sobre els laberints de la ment i del comportament humà resulta apassionant, et fa entendre que la seva és una professió important, d’aquelles que fan sentir útil a qui l’exerceix. “És molt gratificant comprovar que la meva intervenció sobre les persones té efectes en el seu procés de creixement personal”. I diferencia entre dos tipus de pacients: els que es curen i els que no es curen però s’estabilitzen. Sigui quin sigui el cas que l’ocupa, el més important és sempre tenir fe en l’ésser humà, i l’objectiu fonamental del seu ofici és aconseguir la interacció com més igualitària millor entre el que pensem i el que fem. Aquest és, precisament, el seu territori d’actuació, perquè massa sovint són dos estrats descompensats per efecte de la nostra psicologia, tantes vegades complicada.

Es mostra especialment orgullós de la seva feina amb els joves, sempre amatents a nous desitjos, a satisfer passions i delits, necessitats sovint d’apaivagament i comprensió. Destaca la desorientació dels nous temps, l’excés d’informació que tenen a l’abast, la llosa que suposa la dificultat d’entrada al món laboral i la consegüent i molt dolorosa por al fracàs que els tenalla. Són freqüents els quadres de depressió i d’ansietat, també de TDAH. “El pas de l’adolescència a la vida adulta s’ha retardat i ara pot allargar-se fins als trenta anys. Un és adult quan comença a pagar les seves pròpies factures”, argumenta.

El doctor Sedó està orgullós d’assegurar que manté la il·lusió del primer dia i contentíssim de poder explicar que recentment ha superat amb èxit un càncer i uns empipadors problemes cardíacs. I té una altra faceta, que li encanta, la futbolera. Segur que els espectadors televisius habituals el tenen vist en tertúlies i recorden la seva particularitat essencial: és del Reial Madrid. No per tocar els nassos a ningú, esclar, sinó per influència familiar del seu cosí, que l’hi va inculcar des de ben petit. Per què no s’ha preocupat de canviar-ho? “Té a veure amb la fe. El Madrid pot guanyar o perdre, però el famós «ai, ai, ai» no hi té cabuda, sempre conserva la fe”. La fe en els homes, la que a ell li agrada.